El món de Maria Àngels Anglada

Com si jo no fos l’Àngels, l’amiga dels carrers oberts.

L’Àngels, la noia que bada sempre mirant les portes i imagina que en travessa els llindars i pot escoltar els batecs dels qui les han traspassat abans, buscant els carrers oberts.

Fes un text en què parlis d’algun fet que sigui real, però que t’hagi semblat un somni perquè mentre passava, semblava que tu no en fossis la protagonista.

Un buit immens

- I anava traspassant les portes:

- La primera, la de casa teva. La mare -que no era la teva mare- asseguda al sofà, estintolada, perquè no era un sofà per repapar-s'hi com el que tenies a casa teva, sinó rígid, un canapè per a les visites.

- La segona, la de l’església. Hi eren tots: el de la dona que s’estirava dels cabells veient que la nau s’enfonsava; la que portava el fill, alçat a pes de braços, davant de l’altar; el del carro que queia per la barrancada... les cames, els braços, els nins sencers, tots de cera. Tots els exvots a un altar lateral de l’església tal i com me’ls havies descrit tantes vegades. El funeral avançava i tot d’una homes i dones – que ocupaven bancs separats - s’aixecaren a l’uníson i, en un formigueig incessant que arrencava des del cantó esquerra dels bancs i venia a morir al cantó dret, giraven en cercles concèntrics al davant dels bancs que presidien el dol i em semblava que aquella roda que s’engrandia no s’acabava mai...

-La tercera, la del cementiri. El cau a terra, tapat amb una porta de ferro coronada per una columna escapçada -fent referència a la teva mare, morta tan jove- les escaletes per baixar, el germà amb qui t'havies enfadat qua havia heretat el nínxol familiar; el cunyat que no podies veure i a qui li havies dit tot el que tenies al pap; un amic, una amiga, i jo.

estrany, tan irreal... com si jo no fos l’Àngels, l’amiga dels carrers oberts. L’Àngels, la noia que badava sempre mirant les portes i imaginava que en travessava els llindars, i podia escoltar els batecs dels qui les havien volgut traspassar abans, buscant els carrers oberts...com tu havies fet en venir a Barcelona, oblidant un passat de portes tancades que t’ofegaven. Però ara havies tornat, per no traspassar-les mai més.

I vaig agafar l’avió pensant encara que a Barcelona qui sap si obriria els ulls i em trobaria al meu llit, i tot hauria estat un mal son!... Però, en arribar, darrera la teva porta tancada només hi havia un buit immens...

Ex. 18

Qui em podia impedir de sadollar-me del blau maragda d’aquell mar obert i feréstec, tan diferent del meu? Els meus ulls goluts empassaven les imatges amb tots

els petits detalls: les crestes arrissades que naixien i morien sense arribar enlloc, els petits illots deserts que no esperaven ningú i els fars que albiraven enllà, mariners perduts.

Àngels Escolà