Al Poble Sec, la porta de l’església de Santa Madrona, m’imagino el seguici d’un bateig: la llevadora amb la criatureta als braços, la padrina amb el ciri, el padrí amb la bossa de confits, el pare, i tots els convidats. Al menut li posaven de nom Joan i els seus cognoms eren Salvat-Papasseit.
Els vaixells amarrats al port em recorden que un vaixell va ser la llar del petit Joan. Com devia ser la vida en un orfenat flotant a principis del segle passat? Perquè aquesta va ser la realitat de Salvat-Papasseit 
després de la mort del seu pare en un accident de treball i d’ingressar a l’Asilo Naval Español per a orfes de treballadors del mar.
I el Moll de la Fusta! Només en conserva el nom, però el poeta havia guardat fusta al moll. (Nosaltres no sabem què és guardar fusta al moll). Ara el lloc s’assembla més aviat a les places lluentes de claror que més tard, en la seva malaltia, enyorava per al demà, quan s’aixequés, amb una visió meravellada de la vida que venç qualsevol circumstància adversa.
Montserrat Sampere
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada