Pensem en els sentiments de Marik, el dolor que li produïa la mort de la mare, de Vahé i de les dues filles
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sense entanyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumeral de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sòl conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca,
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada