CORALLERS

L’OFICI DE CORALLER

Des de molt antic l’home s’ha dedicat a la pesca del corall, de la qual tenim notícies des del s. XI.

De corall n’hi ha de molts tipus, però el més freqüent a la Mediterrània és el vermell, al qual s’han atribuït propietats màgiques i curatives i s’utilitza en joieria.

Durant l’expansió catalano-aragonesa per la Mediterrània, els catalans van obtenir el monopoli de la pesca, de l’obratge i del comerç del corall. Barcelona n’era el centre i pobles com Cadaqués, l’Escala i Begur eren els punts més importants de tota la costa on se’n practicava la pesca.

Hi ha dos sistemes per pescar el corall: per immersió o amb arts, i tots dos ha estat utilitzats indistintament al llarg del temps.

Els arts tradicionals es basaven en una embarcació, un petit llagut de vela llatina, des d’on es llançava una xarxa llastada subjecta a un estri en forma de pal acabat en una creu que, arrossegat sobre els fons coral·lífers, n’arrencava les branques de corall.

La immersió es feia a pulmó lliure. A començaments del s. XX van arribar en aquesta costa els grecs, excel·lents bussos, avesats a la pesca d’esponges i van introduir l’ús d’un nou giny, l’escafandre semiautònom. L’equip pesava molt. El bus duia un vestit estanc i rebia l’aire per mitjà d’un tub connectat a una bomba que s’accionava des de l’embarcació, amb la qual el pescador se sentia lligat i es comunicava gràcies a una corda guia. El codi de senyals, estrebades i repics, s’acordava entre la tripulació i el coraller que el guardava en la memòria.

Amb aquesta nova tècnica va desaparèixer la immersió lliure i les creus coralleres.

Modernament, altres noves tecnologies han millorat les condicions de pesca dels corallers. El Govern, però, com a mesura de protecció per a l’espècie, limita el nombre de llicències que concedeix.