LA BOSSA

Els amics de Simi li han regalat una bossa petita a l'Aram. Li han dit que hi trobaria petxines i esponges, però hi ha trobat monedes i una medalla de plata. Inventa el regal d'una bossa a algú, però dins la bossa no hi ha allò que espera

El meu pare era un home adust. La seva dèria era treballar perquè no ens faltés de res i ho feia. Però jo, a vegades, pensava que no formava part del nostre món, el veia llunyà, distant, em feia respecte. La mare el seguia en tot.

Als divuit anys jo volia independitzar-me, marxar a l’aventura incerta de córrer món, sense tenir casa on anar, ni cap estudi acabat, ni cap feina en perspectiva. Només imaginava la llibertat. Discutíem amb la mare, el pare callava.

Un dia, de bon matí, el pare va venir a la meva habitació i, tot allargant-me una petita bossa, em va dir: -No l’obris fins que jo sigui fora.

Jo vaig pensar que em donava diners perquè marxés, però en obrir la bossa hi vaig veure un munt de petits objectes que, un a un, vaig reconèixer: el meu últim xumet que, amb recança ,vaig donar als Reis Mags perquè se l’emportessin quan jo ja em volia fer gran; la primera dent que em va caure, deixant-me un forat que em feia passar molta vergonya; una pedra cantelluda que va anar a parar al cap del meu germà i va provocar que li haguessin de cosir el trau amb quatre punts; unes quantes petxines que jo li havia portat d’una excursió a la platja, amb la mare i el meu germà, un dia d’estiu que ell treballava; un bitllet de tren, marró i de cartró rígid, tatxat pel revisor, del meu primer trajecte a Barcelona per anar a l’escola a fer el batxillerat superior...

En aquell moment vaig pensar que potser era jo la que no havia estat en el seu món.

M. Teresa Aiguadé