Ara i aquí puc percebre al meu si,
sensible i alerta, la frontera oberta
entre somni i consciència d’aquest món viscut,
natural descoberta d’una humana existència
que m’ha fet eixir, tant per bé com per mal,
pensaments solitaris, furgant al meu cor.
Em qüestiono, conscient, cada fet i paraula
del passat i el present, cercant ara el sentit
d’una vida a l’exili amarada d’enyors
amb punyents records d’una guerra abatuda,
tot dubtant pas a pas i guanyant temps al temps.
Ploro molt i sovint mentre el cor em batega,
potser encara hi alenen vestigis no oblidats
car l’ànima vibrant, pausadament, proclama
l’orgull d’aquesta nostra tan bandejada pàtria
d’arrels clavades al fons d’una ànima vehement,
inevitables ombres de llavors immolades,
que per més que s’intenti, no s’obliden mai...
Mes, quan ne
ix un poema, a la vora del mar
que ens ofrena, pròdig, color d’esperança,
a trenc d’alba, jo xipollejo a l’aigua,
ofegant-hi amb fermesa odis i passions...
I, dempeus, sento ara tot el goig de viure...
Invicte, tanmateix... i malgrat tot!
Ll. Guardiola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada