Plagieu el poema de Daniel Varujan “TERRA PORPRA” canviant terra porpra per algun altre element.
Tinc aquí damunt la meva taula,
un xic d’oli d’Olesa.
L’amic que me l’ha regalat es pensava
que m’oferia el seu cor –sense imaginar-se
que alhora em donava els dels seus avis.
No en puc separar els ulls –com si hi haguessin arrelat.
Líquid daurat. Em pregunto: d’on li ve aquesta resplendor?
Però, amarant-se alhora de vida i de sol,
xopant-se de treball i de il·lusions,
havia de brillar per força.
Color de reialesa, em dic,
daurada unció, de segur; car és Olesa!
Potser encara hi alenen els vestigis
de les lluites mil·lenàries, el fragor de les armes
que van cobrir de pols roent
els camps d’oliveres.
Potser hi roman un xic de la llavor
que em va donar la vida, un reflex de l’aurora
a qui dec aquesta mirada clara,
aquest cor on batega un foc sorgit
a les mateixes fonts del Llobregat,
aquest cor on cova l’amor alhora que la revolta.
Oli d’Olesa, venerat –heretatge, relíquia,
ofrena, eixarm-, just quan un poema
fremeix sota la meva ploma, sovint em commoc
veient aquest ínfim bocí
d’Olesa, somio –encloent l’ànima
dintre de la meva mà,
amb l’arada armo el meu puny!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada