El Joan vivia a Boston amb la Jenny, una jove americana de 34 anys. La seva vida era còmoda, molt a l’estil d’allà. Portaven cinc anys de casats i no tenien fills.
La Roser, 75 anys, la mare d’ell, prou que esperava l’anunci de bones noves cada vegada que la trucaven. Vivia a Gràcia amb la Montse, la filla, que era soltera.
Avui la noia ha estrenat l’Skype i ha volgut tastar-lo. Naturalment ha assaj
at una videotrucada a Boston. Li ha sortit bé tot i no dominar la tècnica. Ho ha volgut provar sola per inaugurar-lo demà amb la mare.
En la primera conversa la Jenny , amb un català acceptable, li ha comunicat que seria mare. -Ja se’m comença a notar! A la Montse li havia semblat però no va gosar ni insinuar-ho. Els americans van percebre a la pantalla la cara de gran alegria de la germana. - Jo no diré res a la mare. Ja ho sabrà demà. Felicitats i bona nit!
La Roser no treia la vista del monitor mentre la Montse es barallava amb la tecnologia de l’Skype. Per fi la connexió.
-Hola mare, com estàs? Nosaltres, tots dos bé.
La Roser, tan bona observadora tota la vida, hi ficà cullerada: -Jenny, bé o molt bé? El Joan 
mostrà una eco a la càmera. - És una petita Roser!
La mare sense poder contenir-se: -És el que em faltava, ser àvia.
Abraçades de la Roser i la filla, llagrimetes, mentre el Joan i la Jenny al uníson: -I et farem padrina.
L’àvia, emocionada: -Montse, l’any que ve, a Boston a portar la mona!
La Montse, la prudent, ha viscut dues alegries.
Josep Quer, 27 desembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada