LES CIRERES

La pulcra, sensible i discreta Marik va fer veure que no s'adonava de la primera dent de la petita Iané per donar aquest privilegi a la seva mare. Podries inventar-te una conducta similar en alguna altra circumstància?

Els meus pares tenien una finca als afores del poble. Ells hi anaven cada dia i se n’ocupaven tant com podien, nosaltres hi anàvem cada cap de setmana. Els nens s’ho passaven molt bé amb les bicicletes i terrejant moltes estones, per als grans era una feina extra quan plegàvem de treballar, però ho fèiem de bon grat.

Hi cultivàvem fruiters de tota mena: presseguers, pereres, pomeres, parres, prunes, en fi, en més o menys quantitat hi havia de tot. Però l’arbre estrella era, sens dubte, el cirerer. Era dels tardans en florir, però era el primer en donar fruit.

Els nens el vigilaven de tant en tant, quan començava la primavera i veien com perdia la flor i li sortien els botonets que després es convertirien en les roges i saboroses cireres. Ells volien ser els primers en collir-les i buscaven les més grosses per doblegar-los la cua i fer-ne un delicat cistellet o els rams en què anaven de dues en dues per fer-ne vistoses i efímeres arracades que acabaven a la panxa dels golosos orfebres.

La meva mare també el vigilava i, quan veia que les cireres ja lluïen a l’arbre com robins entre les fulles, ella deixava expressament qualsevol eina sota el cirerer i enviava la mainada a buscar-la dient que la necessitava urgentment i somreia satisfeta quan sentia els crits dels infants que venien corrent : -Àvia, no has vist que les cireres ja són madures? Que podem collir-ne unes quantes? Mira, mira com són de vermelles, segur que ja són dolces!

I l’àvia els deixava fer.

M. Teresa Aiguadé