Des de la finestra

Com és de diferent el mateix paisatge, jo no he estat mai al Japó, però sempre m’han atret aquelles pintures de llum tènue i arbres difosos. Jo m’hi he trobat aquest matí en alçar les persianes, la boira arribava fins als peus de casa, a mi que m’agrada volar, deixar perdre els ulls lluny enllà, avui he vist que els mateixos ulls, el mateix paisatge té moltes mirades.
La llum d’avui diu calma, no corris, descansa, ni els ocells es mouen, ni les fulles dels arbres, res pertorba aquest petit miracle.
A poc a poc, ben dolçament han retornat els arbres, els de més a prop i els de l’altra banda i aquesta gradual meravella ha fet de la finestra el meu principal punt d’atenció ai, quantes mirades!
I la natura, com si ja sabés que ens embadalim mirant-la, ja ben ufanosa, s’ha vestit de gala, en molt pocs minuts un raig de sol hi ha anat a aturar-se i sense poder-ho evitar els meus ulls i jo l’hem seguit a l’acte.
Només voldria que cada cop que m’inunda la boira de la tristor, de les petites decepcions de cada dia, de tot allò que havia somniat i que no és, aquesta boira es dissipés amb la mateixa rapidesa que la d’avui i deixés pas a l’insegur primer raig de sol i immediatament després a un sol tan esplendorós que omplís tot el meu pensament i la meva voluntat, que omplís la meva vida.
Oh, què bonic que és tenir una finestra!
Rosa Bruguera, 21 de gener del 2011