Rosa del desert

Tinc aquí, damunt la meva taula
una pedra acolorida, multiforme
que l'embat de la sorra empesa pel vent,
deixà esculpida en pètria filigrana

L’amic que me l’ha regalada sabia
que amb ella em donava la vida del desert
i la història del poble tribal que hi vivia

Potser dintre seu hi alenen les penúries
dels beduïns d’ulls profunds i túnica blava
amb ses ramats esgarrapant pastures

Segur que el seu color està format
per la vermellor brillant del sol ponent
el reflex de la lluna plena,
la llum fulgurant de la pluja d’estels,
l’ombra de les dunes juganeres
el vent, la rosada, les plantes escadusseres

Potser hi romanen petjades imperceptibles
en l’immens espai que la mirada abasta
cada una amb nom i ascendent que els ancians
endevinen d’on venen, qui són, on van
terra dura, inhòspita, meravellosa terra
terra orfe de la seva gent,
foragitada, expulsada potser per sempre

Rosa del desert plena de caràcter
udol constant que davant meu clama
protesta obstinada, veu silent del desert

Rosa Bruguera