POEMA: La plana de Vic

Fragment recitat del poema LA PLANA DE VIC de Jacint Verdaguer tret del llibre Desencís d'un paisatge

Niuada de calàndries, poetes de ma terra

jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
ai, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!

Per eixos camps que fiten los lledoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomaredes flor?
Les coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?

I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar el fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el lli de flor vermella germana del clavell?

Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d'elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Des de la finestra

Com és de diferent el mateix paisatge, jo no he estat mai al Japó, però sempre m’han atret aquelles pintures de llum tènue i arbres difosos. Jo m’hi he trobat aquest matí en alçar les persianes, la boira arribava fins als peus de casa, a mi que m’agrada volar, deixar perdre els ulls lluny enllà, avui he vist que els mateixos ulls, el mateix paisatge té moltes mirades.
La llum d’avui diu calma, no corris, descansa, ni els ocells es mouen, ni les fulles dels arbres, res pertorba aquest petit miracle.
A poc a poc, ben dolçament han retornat els arbres, els de més a prop i els de l’altra banda i aquesta gradual meravella ha fet de la finestra el meu principal punt d’atenció ai, quantes mirades!
I la natura, com si ja sabés que ens embadalim mirant-la, ja ben ufanosa, s’ha vestit de gala, en molt pocs minuts un raig de sol hi ha anat a aturar-se i sense poder-ho evitar els meus ulls i jo l’hem seguit a l’acte.
Només voldria que cada cop que m’inunda la boira de la tristor, de les petites decepcions de cada dia, de tot allò que havia somniat i que no és, aquesta boira es dissipés amb la mateixa rapidesa que la d’avui i deixés pas a l’insegur primer raig de sol i immediatament després a un sol tan esplendorós que omplís tot el meu pensament i la meva voluntat, que omplís la meva vida.
Oh, què bonic que és tenir una finestra!
Rosa Bruguera, 21 de gener del 2011

La llum d'avui

La llum d’avui diu calma,
no corris, descansa,
ni els ocells es mouen,
ni fulles als arbres,
res torba el petit miracle
de la boira que arriba
fins als peus de casa

A poc a poc, dolçament
retornen els arbres,
els de més a prop
i els de l’altra banda
la natura ufanosa,
ja es vesteix de gala,
fins un raig de sol
hi ha anat a aturar-se
i els meus ulls i jo
l’hem seguit a l’acte

Rosa Bruguera, gener 2011

Montse, la prudent

El Joan vivia a Boston amb la Jenny, una jove americana de 34 anys. La seva vida era còmoda, molt a l’estil d’allà. Portaven cinc anys de casats i no tenien fills.

La Roser, 75 anys, la mare d’ell, prou que esperava l’anunci de bones noves cada vegada que la trucaven. Vivia a Gràcia amb la Montse, la filla, que era soltera.

Avui la noia ha estrenat l’Skype i ha volgut tastar-lo. Naturalment ha assajat una videotrucada a Boston. Li ha sortit bé tot i no dominar la tècnica. Ho ha volgut provar sola per inaugurar-lo demà amb la mare.

En la primera conversa la Jenny , amb un català acceptable, li ha comunicat que seria mare. -Ja se’m comença a notar! A la Montse li havia semblat però no va gosar ni insinuar-ho. Els americans van percebre a la pantalla la cara de gran alegria de la germana. - Jo no diré res a la mare. Ja ho sabrà demà. Felicitats i bona nit!

La Roser no treia la vista del monitor mentre la Montse es barallava amb la tecnologia de l’Skype. Per fi la connexió.

-Hola mare, com estàs? Nosaltres, tots dos bé.

La Roser, tan bona observadora tota la vida, hi ficà cullerada: -Jenny, bé o molt bé? El Joan mostrà una eco a la càmera. - És una petita Roser!

La mare sense poder contenir-se: -És el que em faltava, ser àvia.

Abraçades de la Roser i la filla, llagrimetes, mentre el Joan i la Jenny al uníson: -I et farem padrina.

L’àvia, emocionada: -Montse, l’any que ve, a Boston a portar la mona!

La Montse, la prudent, ha viscut dues alegries.

Josep Quer, 27 desembre de 2010

Encantadora bellesa

Baixo per la Rambla de les Flors, la meva vista es recrea davant aquell colorit.

El perfum que desprenen les flors entra dins meu i em dóna impuls per baixar caminant fins a Santa Maria del Mar.

Encantadora bellesa.

Era la parròquia dels mariners barcelonins, et passaries hores de contemplació mirant l’elegant estructura de pedra il·luminada amb la llum calidoscòpica i màgica que es filtra pels seus preciosos vitralls.

Què bonica és Barcelona!

Trini Guilera

VI REBEL

Tinc aquí, damunt la meva taula,

un got de vi d’Olesa.

L’amic que me l’ha regalat es pensava

que m’oferia el seu cor – sense imaginar-se

que alhora em donava els dels seus avis.

No en puc separar els ulls – com si hi haguessin arrelat.

Vi rebel. Em pregunto d’on li ve aquesta vermellor?

Però, amarant-se alhora de vida i de sol,

xopant-se de tantes sangs vessades

havia d’enrogir per força.

Color de sang, em dic,

Vi rebel, de segur, car és Olesa!

Potser encara hi alenen els vestigis

dels saquejos mil·lenaris, la resplendor dels focs

que van cobrir de cels roents

els exèrcits de l’Espanya...

Potser hi roman un xic de l’esperit

que em va donar la vida, un reflex de l’aurora

a qui dec aquesta mirada eixuta,

aquest cor on batega un foc sorgit

a les properes aigües del Mediterrani,

aquest cor on cova l’amor alhora que la revolta ...

Vi rebel, oprimit – heretatge, relíquia,

ofrena, eixarm – just quan un poema

fremeix sota la meva ploma, sovint ploro

veient aquest glop rogenc

d’Olesa, revisc -encloent l’ànima

dintre de la meva mà

lliuro el meu cor !

Rosa del desert

Tinc aquí, damunt la meva taula
una pedra acolorida, multiforme
que l'embat de la sorra empesa pel vent,
deixà esculpida en pètria filigrana

L’amic que me l’ha regalada sabia
que amb ella em donava la vida del desert
i la història del poble tribal que hi vivia

Potser dintre seu hi alenen les penúries
dels beduïns d’ulls profunds i túnica blava
amb ses ramats esgarrapant pastures

Segur que el seu color està format
per la vermellor brillant del sol ponent
el reflex de la lluna plena,
la llum fulgurant de la pluja d’estels,
l’ombra de les dunes juganeres
el vent, la rosada, les plantes escadusseres

Potser hi romanen petjades imperceptibles
en l’immens espai que la mirada abasta
cada una amb nom i ascendent que els ancians
endevinen d’on venen, qui són, on van
terra dura, inhòspita, meravellosa terra
terra orfe de la seva gent,
foragitada, expulsada potser per sempre

Rosa del desert plena de caràcter
udol constant que davant meu clama
protesta obstinada, veu silent del desert

Rosa Bruguera

OLI D'OLESA

Plagieu el poema de Daniel Varujan “TERRA PORPRA” canviant terra porpra per algun altre element.

Tinc aquí damunt la meva taula,

un xic d’oli d’Olesa.

L’amic que me l’ha regalat es pensava

que m’oferia el seu cor –sense imaginar-se

que alhora em donava els dels seus avis.

No en puc separar els ulls –com si hi haguessin arrelat.

Líquid daurat. Em pregunto: d’on li ve aquesta resplendor?

Però, amarant-se alhora de vida i de sol,

xopant-se de treball i de il·lusions,

havia de brillar per força.

Color de reialesa, em dic,

daurada unció, de segur; car és Olesa!

Potser encara hi alenen els vestigis

de les lluites mil·lenàries, el fragor de les armes

que van cobrir de pols roent

els camps d’oliveres.

Potser hi roman un xic de la llavor

que em va donar la vida, un reflex de l’aurora

a qui dec aquesta mirada clara,

aquest cor on batega un foc sorgit

a les mateixes fonts del Llobregat,

aquest cor on cova l’amor alhora que la revolta.

Oli d’Olesa, venerat –heretatge, relíquia,

ofrena, eixarm-, just quan un poema

fremeix sota la meva ploma, sovint em commoc

veient aquest ínfim bocí

d’Olesa, somio –encloent l’ànima

dintre de la meva mà,

amb l’arada armo el meu puny!

LES CIRERES

La pulcra, sensible i discreta Marik va fer veure que no s'adonava de la primera dent de la petita Iané per donar aquest privilegi a la seva mare. Podries inventar-te una conducta similar en alguna altra circumstància?

Els meus pares tenien una finca als afores del poble. Ells hi anaven cada dia i se n’ocupaven tant com podien, nosaltres hi anàvem cada cap de setmana. Els nens s’ho passaven molt bé amb les bicicletes i terrejant moltes estones, per als grans era una feina extra quan plegàvem de treballar, però ho fèiem de bon grat.

Hi cultivàvem fruiters de tota mena: presseguers, pereres, pomeres, parres, prunes, en fi, en més o menys quantitat hi havia de tot. Però l’arbre estrella era, sens dubte, el cirerer. Era dels tardans en florir, però era el primer en donar fruit.

Els nens el vigilaven de tant en tant, quan començava la primavera i veien com perdia la flor i li sortien els botonets que després es convertirien en les roges i saboroses cireres. Ells volien ser els primers en collir-les i buscaven les més grosses per doblegar-los la cua i fer-ne un delicat cistellet o els rams en què anaven de dues en dues per fer-ne vistoses i efímeres arracades que acabaven a la panxa dels golosos orfebres.

La meva mare també el vigilava i, quan veia que les cireres ja lluïen a l’arbre com robins entre les fulles, ella deixava expressament qualsevol eina sota el cirerer i enviava la mainada a buscar-la dient que la necessitava urgentment i somreia satisfeta quan sentia els crits dels infants que venien corrent : -Àvia, no has vist que les cireres ja són madures? Que podem collir-ne unes quantes? Mira, mira com són de vermelles, segur que ja són dolces!

I l’àvia els deixava fer.

M. Teresa Aiguadé

TERRA BANDEJADA

Ara i aquí puc percebre al meu si,

sensible i alerta, la frontera oberta

entre somni i consciència d’aquest món viscut,

natural descoberta d’una humana existència

que m’ha fet eixir, tant per bé com per mal,

pensaments solitaris, furgant al meu cor.

Em qüestiono, conscient, cada fet i paraula

del passat i el present, cercant ara el sentit

d’una vida a l’exili amarada d’enyors

amb punyents records d’una guerra abatuda,

tot dubtant pas a pas i guanyant temps al temps.

Ploro molt i sovint mentre el cor em batega,

potser encara hi alenen vestigis no oblidats

car l’ànima vibrant, pausadament, proclama

l’orgull d’aquesta nostra tan bandejada pàtria

d’arrels clavades al fons d’una ànima vehement,

inevitables ombres de llavors immolades,

que per més que s’intenti, no s’obliden mai...

Mes, quan neix un poema, a la vora del mar

que ens ofrena, pròdig, color d’esperança,

a trenc d’alba, jo xipollejo a l’aigua,

ofegant-hi amb fermesa odis i passions...

I, dempeus, sento ara tot el goig de viure...

Invicte, tanmateix... i malgrat tot!

Ll. Guardiola

LA BOSSETA

La Marina ja havia fet els vint-i-cinc i inquieta com era, sentia la necessitat de volar del niu. No tenia una feina gaire estable, però el monitoratge i altres coses esporàdiques li van permetre, junt amb dues companyes, en situació similar, prendre la decisió.

El pis que van llogar era antic i no gaire ben conservat, però amb la repintada que hi van fer i les coses que hi van posar, de seguida se’l van fer seu.

Molt contenta va recollir coses de casa els pares, altres les va deixar perque la seva cambra sempre seria seva, com ho havia estat tants anys. En mig de tot l’enrenou de la recollida va tenir un moment nostàlgic i li va demanar a la mare on podia trobar aquella bosseta de quadrets blancs i vermells on portava el berenar a l’escola; se la volia endur per guardar no se sap què, potser li serviria de lligam amb la infantesa.

Després de remenar l’armari, la mare la va localitzar en un racó i va tenir la pensada que aquella bosseta seria alguna cosa més.

En el nou pis, la Marina va començar a endreçar tot allò que s’havia endut i quan li va arribar el torn a l’objecte reclamat, va tenir una bona sorpresa. La mare li havia posat dins alguns objectes perque li recordessin el seu recorregut vital. Hi va trobar: Un petit peüc blanc de llana molt suau, una fotografia dels avis; un rull de cabell finet i una mica ros; un anell de la mare molt “hippy” que es posava d’amagat quan era adolescent i una matrícula del primer curs d’Humanitats a la Universitat.

Aquells objectes eren, sens dubte, un curt relat de la seva vida.

Anna Mª Mora