Pensem en els sentiments de Marik, el dolor que li produïa la mort de la mare, de Vahé i de les dues filles
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sense entanyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumeral de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sòl conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca,
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
dimecres, 29 de desembre del 2010
diumenge, 19 de desembre del 2010
LA BOSSA DE JUDES
Era un jove molt aficionat a fer teatre. La Passió, especialment, la portava al fons del cor. S’embadalia contemplant l’actuació del seus companys a l’escenari. Una figura l’atreia fortament, el paper de Judes molt ben interpretat de feia una colla d’anys pel Gregori, un home que ratllava la seixantena. “Si jo un dia pogués fer el Judes!”. “Si fins ho somnio..” es deia.
Un dia el Gregori el va convidar al seu obrador de sabater per parlar de Passió. Una gran alegria per al Ramon.
Dins la llarga conversa el veterà actor li va anunciar que tenia un petit regal per a ell, de part seva i dels dirigents de la Passió.
Li va allargar una petita bossa de pell lligada amb un cordó. Al Ramon li recordà de seguida la bossa de Judes però no va entendre la oportunitat del detall : les dimensions petites i el poc pes li feren pensar que la bossa era buida i que no allotjava la reproducció de les 30 monedes.
L’obrí i tanmateix semblava buida. Només hi va trobar un paperet i s’afanyà a llegir-lo. Deia: “Ramon, l’Equip de Direcció de la Passió d’Olesa t’hem assignat el paper de Judes per 10 temporades”.
Josep Quer
CANÇÓ DE BRES PER A UNA PRINCESA NEGRA
Dorm, dorm, petitona, dormLletra: G. Janer Manila (n. 1940)
que en draps de fosca blava
t'embolcalla la lluna negra,
negra com tu.
La nit teixeix corrandes
quan pensa en tu.
Te les canta, les canta ta mare,
Poniegu.
Quan el vent, quan el vent,
quan el vent arribi,
naixeran als teus ulls
plors de bambú.
Música: A. Rodriguez Sabanes (n. 1957)
EL PIXATINTERS
Un día vaig sentir que el pare li deia a la mare:- El pixatinters m’ha dit que li guardem mig quilo de cigrons. Jo em vaig quedar molt parada i li vaig preguntar al pare:- Qui és el pixatinters ? i el pare em va respondre: - Es el senyor Pau.
Jo no m’ho creia, doncs el senyor Pau er un home molt ben educat i sempre anava molt net , no feia cara de pixar dins d’un tinter i després de molt pensar em vaig atrevir a preguntar al pare perquè el senyor Pau feia pipi a dins d’un tinter, el pare es va posar a riure i em va explicar que així era con anomenaven als que treballaven d’escrivents.
Carme Gonzàlez
RECORDS D’INFANTESA
Quan era petita m’agradava molt anar a casa la iaia, doncs tenia una casa molt gran i a dalt de tot hi havien les golfes on s’hi guardaven les coses antigues : Calaixeres, quadres, butaques, bastons....Però el que més ens agradava eren les “urnes” on hi vivien els Sants; sempre que ens ho permetien passàvem llargues estones contemplant tots aquells Sants envoltats de flors de roba dins la casa de cristall.Si us expliqués la de històries que ens havíem arribat a inventar!
Carme Gonzàlez
Records
“ Record i memòria de la passió que va patir........
Déu Nostre Senyor Jesucrist ! “ 
Aquest càntic que és fa cada any a la processó de Setmana Santa a Badalona va permetre descobrir on havien amagat uns bandolers els seus ostatges
Came Gonzàlez
LA BOSSA
Els amics de Simi li han regalat una bossa petita a l'Aram. Li han dit que hi trobaria petxines i esponges, però hi ha trobat monedes i una medalla de plata. Inventa el regal d'una bossa a algú, però dins la bossa no hi ha allò que espera
El meu pare era un home adust. La seva dèria era treballar perquè no ens faltés de res i ho feia. Però jo, a vegades, pensava que no formava part del nostre món, el veia llunyà, distant, em feia respecte. La mare el seguia en tot.
Als divuit anys jo volia independitzar-me, marxar a l’aventura incerta de córrer món, sense tenir casa on anar, ni cap estudi acabat, ni cap feina en perspectiva. Només imaginava la llibertat. Discutíem amb la mare, el pare callava.
Un dia, de bon matí, el pare va venir a la meva habitació i, tot allargant-me una petita bossa, em va dir: -No l’obris fins que jo sigui fora.
Jo vaig pensar que em donava diners perquè marxés, però en obrir la bossa hi vaig veure un munt de petits objectes que, un a un, vaig reconèixer: el meu últim xumet que, amb recança ,vaig donar als Reis Mags perquè se l’emportessin quan jo ja em volia fer gran; la primera dent que em va caure, deixant-me un forat que em feia passar molta vergonya; una pedra cantelluda que va anar a parar al cap del meu germà i va provocar que li haguessin de cosir el trau amb quatre punts; unes quantes petxines que jo li havia portat d’una excursió a la platja, amb la mare i el meu germà, un dia d’estiu que ell treballava; un bitllet de tren, marró i de cartró rígid, tatxat pel revisor, del meu primer trajecte a Barcelona per anar a l’escola a fer el batxillerat superior...
En aquell moment vaig pensar que potser era jo la que no havia estat en el seu món.
M. Teresa Aiguadé
HAIKUS
Hi havia pollancres
amb fulles rosades
marrons i verdes
Blat i civada
Una tendre esperança
com un mar ample
Carme Gonzàlez
MENTRE LA MAINADA …
MENTRE LA MAINADA VIVIEM POC O MOLT PROTEGITS AL JARDÍ DE LA INFANTESA , BE ENS ADONAVEM A TRAVES DE LES CLARIANES O D’ESQUERDES, DE LA LLUITA TENAÇ I DIFICIL QUE MOLTA GENT DUIA A TERME ..............
A casa teníem una botiga de comestibles que estava oberta cada dia, no es tancava la porta ni per anar a dinar, sols es tancava els vespres i els diumenges i dies festius a la tarda. El pare es passava el dia amunt i avall, s’encarregava d’anar a buscar els queviures, era també l’encarregat del galliner i de fer les gestions oficials. La mare era l’encarregada d’estar a darrere del taulell i organitzar la casa i la botiga. La única estona en que era possible reunir-nos tota la família era a l’hora de sopar,era el moment en que es parlava del que havíem fet durant el dia .Després de sopar ens repassaven els deures i mentre la mare rentava els plats , el pare posava radio Pirenaica o la B.B.C. per obtenir informació real del que passava al nostre país. A nosaltres, perquè ens entretinguéssim ens deixaven enganxar el cupons del raccionament. Els enganxàvem amb una pega que feia la mare amb aigua i farina.
Quan la mare acabava de rentar els plats, era l’hora d’anar a dormir la canalla.
Carme Gonzàlez
POEMA
En la nit fosca,
una bosseta plena
varen donar-me.
A dintre vaig trobar-hi
aurores d’esperança.
Montserrat Sampere
LA BOSSA I EL REGAL
El secret de fer un regal a algú és descobrir que la il·lusió és teva.
Què sentirà quan obri la bossa? Serà feliç? Enllaçarà la seva il·lusió amb la meva?
Tot regal té un valor, encara que no sigui el mateix que tu esperaves.
La bossa escampa felicitat
Trini Guilera
CANÇO DE BRESSOL
És tan menut el meu nadó,
lliure i feliç dins del seu niu,
cofoi espera, mentre somriu...
Mans entreobertes jugant al vent,
tendra mirada que es va perdent...
Tot és perfecte, ni un sol bri es mou,
fins la natura li obre el seu món...
Ses ulls s’acluquen tan innocents
que els somnis neixen plàcidament...
Dorm i reposa, reposa i dorm,
ta mare vetlla ton dolç repòs...
A la non nona, a la non non,
a la non noneta ssssss...
El nen ja dorm!
Lluïsa Guardiola
CINC HAIKUS ENCADENATS I UNA TANKA
Terra estimada,
dolça Armènia meva
sacrificada.
Terra escarnida,
immersa dins la fosca
i atemorida.
Terra oprimida,
vençuda per la guerra
vilment roïna.
Terra immolada
amb mar d’ones amargues
d’incerta platja .
Terra enyorada,
cada nit jo et somio
alliberada.
Arrels profundes
de ma terra estimada
tan oprimida
escarnida, immolada,
i, ara, sempre enyorada.
Lluïsa Guardiola
dolça Armènia meva
sacrificada.
Terra escarnida,
immersa dins la fosca
i atemorida.
Terra oprimida,
vençuda per la guerra
vilment roïna.
Terra immolada
amb mar d’ones amargues
d’incerta platja .
Terra enyorada,
cada nit jo et somio
alliberada.
Arrels profundes
de ma terra estimada
tan oprimida
escarnida, immolada,
i, ara, sempre enyorada.
Lluïsa Guardiola
dijous, 16 de desembre del 2010
EL GENOCIDI DEL POBLE ARMENI A QUADERN D'ARAM DE MARIA ÀNGELS ANGLADA
En el primer volum de l'obra completa, de Maria Àngels Anglada, el de la narrativa, i dins la unitat que porta el títol de “Mediterrànies”, la novel·la Quadern d'Aram (1997) ocupa un lloc d'excepció.
L'obra es centra en el sacrifici cruent del poble armeni que portà a terme el govern turc, principalment entre els anys 1915 i 1916. No cal dir el relleu que pren en els moments actuals, quan uns no desitjats vents de guerra ens esgarrifen a tots. El relat de la tragèdia dels armenis, la reducció al no res de la seva gent i de la cultura pròpia, dels llocs sagrats, dels símbols que marcaren les seves vides, ens fa girar als ulls cap al seu tros de terra, petit i estimat, i ens ajuda a entendre i a compartir el periple dolorós d'un poble abocat a la seva extinció.
Per explicar-lo, Anglada eixampla les dimensions geogràfiques de la Mediterrània en relació a les altres novel·les hel·lèniques. Des d'Armènia fins a Marsella, seguim amb dolor el periple dels protagonistes, Marik i Aram, imatge i emblema del martiritzat poble armeni, fugitius de la massacre turca.
Com El violí d'Auschwitz, la novel·la que Anglada dedicà a l'holocaust perpetrat als camps nazis, Quadern d'Aram és una denúncia dels crims contra la humanitat. Entre els dos llibres hi ha però comparativament unes diferències que cal matisar. L'amarga història del luthier d'El violí d'Auschwitz pot semblar, en una primera lectura, més dura i més desolada. En canvi a Quadern d'Aram, tragèdia i poesia emmarquen alhora els dos protagonistes-narradors, Aram i la seva mare, Maryk, que, amb la presència de la poesia armènia, conformen els elements més importants de l'obra.
La narració a diverses veus: la de la narradora-autora, la d'Aram i la seva mare, Marik, els protagonistes, i la dels textos testimonials, s'uneixen formant una molt especial simfonia coral amb les veus dels poetes armenis que encapçalen cada un dels capítols. Veus adolorides, les de la poesia, magnífiques, emmarcant el fris èpic paral·lel al de les tragèdies gregues dels herois homèrics vençuts.
Com va gestar el llibre M.A. Anglada?
Ja des de la primera pàgina trobem unes incògnites que cal desxifrar, uns referents literaris que és un plaer cercar. Perquè l'autora, ja al primer capítol, ens dóna els indicis per endevinar com va intuir, comprendre, treballar i en fi capturar aquest llibre, escorredís com “Agama Stellio”, el llangardaix que senyoreja les ruïnes històriques del castell dels templaris, a l'illa de Rodes; profund com els versos del poeta armeni Ran Nazarian; entranyable com l'avi Kontos de Cadaquès que des de les illes hel·lèniques recalà a les nostres costes; misteriós com l'origen del quadern manuscrit de l'Aram que, amb la seva grafia desconeguda, va dirigir Maria Àngels cap a la poesia armènia.
L'enginyosa presentació d'Aram i el seu amic grec Iorgos, la descripció física i la vinculació al mar, en el segon capítol de sabor hel·lènic -la presència del bussos, el misteri dels derelictes, el llegat grec que dormia a la Mediterrània és un punt de claror en contrast amb l'impacte tràgic del periple del “Quadern”, nucli de la novel·la.
Acarant-se al misteri del “Quadern”, l'autora ens proposa un final obert per a la novel·la en l'epíleg amb un seguit d'hipòtesis que enclouen tant la procedència del manuscrit com el desenllaç de la vida dels personatges.
Alguns temes recurrents ens ajuden a entendre la novel·la:
- Les roses, sempre vinculades a la mare, Marik, al record del jardí a Trebisonda. Les roses que són de Maryk que intenta retrobar-les a Marsella, talment com la poesia era de Vahè el seu marit. Tot un món de bellesa i harmonia desfet per sempre.
- El mar (a Atenes, Rodes, Symi, Marsella, Tunis, Cadaqués) que ens recorda el Josep Pla d'Aigua de mar, i que és la llibertat i el record de la mar Negra on Aram aprengué a submergirse.
- El mar i Grècia, la presencia de la vida en mar dels Konto, els pescadors d'esponges que esdevenen pescadors de corall. L'amistat i la vida a l'acollidora illa grega de Symi.
- El gran tema, el més colpidor és, però, el de la terra porpra. El del mont Ararat. Els cants i els costums que són les arrels del poble armeni, la seva permanència. La veu de protesta enfront d'aquells que negaren la seva existència i la revenja i el testimoni: tot vinculat a la poesia armènia que encapçala els capítols III, IV, V i VII (Ram Nazarian, Nahabed Kucak,) i sobretot Daniel Varudjan (1884-1915), el pare d'Aram, Vahè en la novel·la, víctima innocent del genocidi. Una veu que no pogué ofegar la mort i ressona en un magnífic cant d'esperança.
Maria-Mercè MIRÓ
Vic, 1 de juny de 2003
En el primer volum de l'obra completa, de Maria Àngels Anglada, el de la narrativa, i dins la unitat que porta el títol de “Mediterrànies”, la novel·la Quadern d'Aram (1997) ocupa un lloc d'excepció.
L'obra es centra en el sacrifici cruent del poble armeni que portà a terme el govern turc, principalment entre els anys 1915 i 1916. No cal dir el relleu que pren en els moments actuals, quan uns no desitjats vents de guerra ens esgarrifen a tots. El relat de la tragèdia dels armenis, la reducció al no res de la seva gent i de la cultura pròpia, dels llocs sagrats, dels símbols que marcaren les seves vides, ens fa girar als ulls cap al seu tros de terra, petit i estimat, i ens ajuda a entendre i a compartir el periple dolorós d'un poble abocat a la seva extinció.
Per explicar-lo, Anglada eixampla les dimensions geogràfiques de la Mediterrània en relació a les altres novel·les hel·lèniques. Des d'Armènia fins a Marsella, seguim amb dolor el periple dels protagonistes, Marik i Aram, imatge i emblema del martiritzat poble armeni, fugitius de la massacre turca.
Com El violí d'Auschwitz, la novel·la que Anglada dedicà a l'holocaust perpetrat als camps nazis, Quadern d'Aram és una denúncia dels crims contra la humanitat. Entre els dos llibres hi ha però comparativament unes diferències que cal matisar. L'amarga història del luthier d'El violí d'Auschwitz pot semblar, en una primera lectura, més dura i més desolada. En canvi a Quadern d'Aram, tragèdia i poesia emmarquen alhora els dos protagonistes-narradors, Aram i la seva mare, Maryk, que, amb la presència de la poesia armènia, conformen els elements més importants de l'obra.
La narració a diverses veus: la de la narradora-autora, la d'Aram i la seva mare, Marik, els protagonistes, i la dels textos testimonials, s'uneixen formant una molt especial simfonia coral amb les veus dels poetes armenis que encapçalen cada un dels capítols. Veus adolorides, les de la poesia, magnífiques, emmarcant el fris èpic paral·lel al de les tragèdies gregues dels herois homèrics vençuts.
Com va gestar el llibre M.A. Anglada?
Ja des de la primera pàgina trobem unes incògnites que cal desxifrar, uns referents literaris que és un plaer cercar. Perquè l'autora, ja al primer capítol, ens dóna els indicis per endevinar com va intuir, comprendre, treballar i en fi capturar aquest llibre, escorredís com “Agama Stellio”, el llangardaix que senyoreja les ruïnes històriques del castell dels templaris, a l'illa de Rodes; profund com els versos del poeta armeni Ran Nazarian; entranyable com l'avi Kontos de Cadaquès que des de les illes hel·lèniques recalà a les nostres costes; misteriós com l'origen del quadern manuscrit de l'Aram que, amb la seva grafia desconeguda, va dirigir Maria Àngels cap a la poesia armènia.
L'enginyosa presentació d'Aram i el seu amic grec Iorgos, la descripció física i la vinculació al mar, en el segon capítol de sabor hel·lènic -la presència del bussos, el misteri dels derelictes, el llegat grec que dormia a la Mediterrània és un punt de claror en contrast amb l'impacte tràgic del periple del “Quadern”, nucli de la novel·la.
Acarant-se al misteri del “Quadern”, l'autora ens proposa un final obert per a la novel·la en l'epíleg amb un seguit d'hipòtesis que enclouen tant la procedència del manuscrit com el desenllaç de la vida dels personatges.
Alguns temes recurrents ens ajuden a entendre la novel·la:
- Les roses, sempre vinculades a la mare, Marik, al record del jardí a Trebisonda. Les roses que són de Maryk que intenta retrobar-les a Marsella, talment com la poesia era de Vahè el seu marit. Tot un món de bellesa i harmonia desfet per sempre.
- El mar (a Atenes, Rodes, Symi, Marsella, Tunis, Cadaqués) que ens recorda el Josep Pla d'Aigua de mar, i que és la llibertat i el record de la mar Negra on Aram aprengué a submergirse.
- El mar i Grècia, la presencia de la vida en mar dels Konto, els pescadors d'esponges que esdevenen pescadors de corall. L'amistat i la vida a l'acollidora illa grega de Symi.
- El gran tema, el més colpidor és, però, el de la terra porpra. El del mont Ararat. Els cants i els costums que són les arrels del poble armeni, la seva permanència. La veu de protesta enfront d'aquells que negaren la seva existència i la revenja i el testimoni: tot vinculat a la poesia armènia que encapçala els capítols III, IV, V i VII (Ram Nazarian, Nahabed Kucak,) i sobretot Daniel Varudjan (1884-1915), el pare d'Aram, Vahè en la novel·la, víctima innocent del genocidi. Una veu que no pogué ofegar la mort i ressona en un magnífic cant d'esperança.
Maria-Mercè MIRÓ
Vic, 1 de juny de 2003
dilluns, 13 de desembre del 2010
Haikus i Tanques
Tot blaus i ocres
eixerit ens esguarda
el drac de Rodes.
Terres germanes
el mateix blau us banya
Rodes i Roses
units per la cultura
Grècia som nosaltres.
L’aire viatja
i arriba a nostra terra
amb el bagatge
de savis i poetes
que nostra ment nodreixen
Josep Quer
Banalitat
Banalitat,
Ordre universal,
Destí mortal
que podem capgirar
Insensibles com som
a la dissort mundial
vivim el nostre món
fictici, artificial
Seduir, guanyar, tenirConsum superflu, gratuït
Infantesa perpètua
en què estem submergits.
Crepuscle d'idees,
estat providencial,
mentre, el poble mor
de forma gradual
Contra el poder immens
que ens manté tutelats,
que l’ètica de pau
ens meni al nou combat.
Combat per aquells valors
que cal recuperar
Combat que ens farà lliures
Combatre per avançar!
Rosa Bruguera, Nadal 2010
Marina
Blau-verd de la mar en calma, 
punxes al cel, brau temporal
punxes al cel, brau temporal
blanc d’escuma contra les roques
l’horitzó travessant l’espai
Fons del mar, quins secrets guardes?
món fabulós, balenes gegants,
mites que han forjat històries
núvols ingents de peixos brillants
Cròniques de soldats que avancen
Pobles vençuts fets presoners
Pobles lliures, que els mars solquen
Monstres, sirenes, guerrers
Blau immens, que a tots captives
que uneixes el cel i la mar
tant hi brilla el sol de dia
com la lluna hi fas brillar.
Rosa Bruguera - desembre 2010
Afrodita
Els deus de l’Olimp amb la seva alenada fan lliscar Afrodita, la Ven
us romana, sobre les aigües de la Mediterrània, dempeus enmig de la mareperla, amb un pèl de pudor i una nuesa sensual.La pintura no escatima simbolismes, els replecs de la petxina, imatge d’erotisme, les anemones evocadores de la brisa, de les olors, els déus portadors del desig sexual i del plaer, el mantell florit que espera embolcallar la deessa com al·legoria de la primavera, les roses de la cintura que per nosaltres representen la cultura i el renaixement i no hi podia faltar la planta sagrada d’Afrodita, la murtra, símbol de l’amor durable, de l’amor etern.
us romana, sobre les aigües de la Mediterrània, dempeus enmig de la mareperla, amb un pèl de pudor i una nuesa sensual.La pintura no escatima simbolismes, els replecs de la petxina, imatge d’erotisme, les anemones evocadores de la brisa, de les olors, els déus portadors del desig sexual i del plaer, el mantell florit que espera embolcallar la deessa com al·legoria de la primavera, les roses de la cintura que per nosaltres representen la cultura i el renaixement i no hi podia faltar la planta sagrada d’Afrodita, la murtra, símbol de l’amor durable, de l’amor etern.Rosa Bruguera - Desembre 2010
divendres, 10 de desembre del 2010
Malvats
Lluita desigual, no inútilpel món, pels altres, per tots.
Injusta i atzarosa vida
contra el poder dels més forts.
Quin sentiment d’impotència
malgrat l’esforç renovat
I quantes vides segades
per la dalla dels malvats.
10 desembre 2010
Mentre la mainada …
“Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme”. El pare treballava tot el dia al taller d’escenografia; sempre tornava tard i molt cansat i es planyia de tanta feina per un sou tan minso, però amagava en el fons del seu cor com li agradava i l’omplia de satisfacció aquella feina. Recordo que era festa grossa quan, de tant en tant, li donaven entrades per anar al teatre i podíem veure en el seu ambient el resultat del seu treball.
La mare, dona de gran empenta, compartia amb l’àvia les feines de la casa, alhora que cosia aquells vestits, que a mi m’agradaven tant, per aquelles senyores tan elegants i amables que sempre em parlaven en català i que vivien a la Rambla de Catalunya en unes cases molt boniques. L’economia familiar era precària i calia molt esforç per mantenir la família.
Per altre banda, entre les dones del veïnat hi havia una gran solidaritat i 
sempre s’ajudaven i s’avisaven si en alguna botiga del barri, es podia trobar alguna cosa de menjar a bon preu; compartien les estones de les llargues cues per comprar una carn vermella que venia de l’Argentina, llegums o oli i alguns cops petroli per encendre una estufa que feia una pudor insuportable i que encara em sembla ensumar.
Anna Mª Mora
PENSANT EN EL GENOCIDI ARMENI
Deixeu-me la veu m
és profunda
per trencar el silenci dels morts,
on plora la terra els seus fills.
Sang innocent de tota culpa
que empeny impune vers l’oblit
l’oneig infinit de la mar.
M. Teresa Aiguadé
dijous, 9 de desembre del 2010
CORALLERS
L’OFICI DE CORALLER
Des de molt antic l’home s’ha dedicat a la pesca del corall, de la qual tenim notícies des del s. XI.
De corall n’hi ha de molts tipus, però el més freqüent a la Mediterrània és el vermell, al qual s’han atribuït propietats màgiques i curatives i s’utilitza en joieria.
Durant l’expansió catalano-aragonesa per la Mediterrània, els catalans van obtenir el monopoli de la pesca, de l’obratge i del comerç del corall. Barcelona n’era el centre i pobles com Cadaqués, l’Escala i Begur eren els punts més importants de tota la costa on se’n practicava la pesca.
Hi ha dos sistemes per pescar el corall: per immersió o amb arts, i tots dos ha estat utilitzats indistintament al llarg del temps.
Els arts tradicionals es basaven en una embarcació, un petit llagut de vela llatina, des d’on es llançava una xarxa llastada subjecta a un estri en forma de pal acabat en una creu que, arrossegat sobre els fons coral·lífers, n’arrencava les branques de corall.
La immersió es feia a pulmó lliure. A començaments del s. XX van arribar en aquesta costa els grecs, excel·lents bussos, avesats a la pesca d’esponges i van introduir l’ús d’un nou giny, l’escafandre semiautònom. L’equip pesava molt. El bus duia un vestit estanc i rebia l’aire per mitjà d’un tub connectat a una bomba que s’accionava des de l’embarcació, amb la qual el pescador se sen
tia lligat i es comunicava gràcies a una corda guia. El codi de senyals, estrebades i repics, s’acordava entre la tripulació i el coraller que el guardava en la memòria.
Amb aquesta nova tècnica va desaparèixer la immersió lliure i les creus coralleres.
Modernament, altres noves tecnologies han millorat les condicions de pesca dels corallers. El Govern, però, com a mesura de protecció per a l’espècie, limita el nombre de llicències que concedeix.
EL MITE DEL CORALL A LA MEDITERRÀNIA
Les propietats c
uratives i màgiques del corall han estat lloades per la població mediterrània des de temps molt antics. La ciència mèdica l’usava per tractar mals d’estómac, càries dentals i fins i tot epilèpsies i hemorràgies. Un text medieval diu que “corrige las blancas
purgaciones de las mugeres...; deffeca las llagas putridas de la boca”. Els apotecaris, per la seva part, en feien pocions barrejant-lo amb aigua o esperits de diverses menes. En canvi , és utilitzat senzillament com a element màgic quan es tractava d’allunyar
les influències del diable, o bé per fer marxar els esperits malèfics de les necròpolis romanes, o com a amulet protector contra perills i desgràcies. Amb l’arribada del cristianisme, el corall passarà a ser un símbol de bona sort
dimecres, 8 de desembre del 2010
Mediterrània, Baltasar Porcel
A Pafos, Xipre, sorgí Afrodita de les onades. Devia ser un moment meravellós. Un altre creador de meravelles, Sandro Botticelli, tingué en el seu pinzell una revelació alada d’aquell esdeveniment, que va plasmar batejant la bella amb el seu nom romà, Venus...
Les ruïnes xipriotes de Pafos són també romanes, però una construcció anterior va allotjar el primer temple d’Afrodita, centre internacional de pelegrinatge en aquells segles pretèrits i encara màgics. En arribar als creients se'ls hi lliurava un fal·lus emblemàtic. Una pedra blanca, cònica, representava la deessa. I a la primavera s’hi celebraven embriagadores festes iniciàtiques, en què homes i dones, amb vestits intercanviats, dansaven i se submergien en la sempre optimista Mediterrània.
dimarts, 7 de desembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)