En aquest últim capítol –Les hores -, Glauca, en repassar la seva vida, reflexiona sobre el pas del temps i sobre la seva actitud davant la vida. El resultat d’aquesta reflexió són unes pautes vitals i l’exaltació d’uns valors per poder resistir els canvis que tota vida plena comporta.
Pautes de vida que li permeten d’una banda ajustar-se a la realitat de la vellesa: a menys capacitat d’acció, més capacitat de reflexió, però també més necessitat d’adequació a les limitacions físiques (d’aquí li ve treballar amb un tempo més lent o deixar d’estimar amb passió).
Exaltació d’uns valors, fruit de la cultura i de les experiències viscudes, que la fan decantar-se cap als models clàssics, pel que comporten d’harmonia, contenció, serenitat, esforç, lleialtat i compromís enfront dels models orientals, molt més sumptuosos i banals que s’arreceren al costat de la tirania. I el que crec que és més important: Glauca aposta pel goig de viure i això suposa – en aquesta època de la vida encara més – gaudir del moment pel sol fet de poder-hi ser, acceptant la realitat i les seves mancances i sublimant-ho tot a través de la seva condició de dona i de la seva creativitat: la seva poesia, la seva música.
I així s’acara al futur més proper, sense caure en el parany de recordar i rabejar-se en els moments de dolor passats i buscant bones companyies que li donin serenor i tendresa, amanint-ho tot amb un toc d’humor i d’ironia.
Per acabar, crec que Glauca ens dóna al llarg del seu llarg viatge, i especialment a l’últim capítol, una lliçó del que avui en diríem bona higiene mental, que és saber passar pàgina per poder gaudir l’encant de cada moment, assumint els canvis i, així, per dir-ho amb les seves paraules, poder SOBREVIURE’S.
Maria Àngels Escolà
Li agradava contemplar l’extensa pineda de Collserola, amb el Tibidabo i la torre de comunicacions com a punts de referència; passar per la deteriorada església de Santa Maria, però, sobretot, perdre’s pel sender rivetejat de plataners que l’acomboiaven fins l’antic pantà; anar pel camí carreter fins la plaça de Vallvidrera; pujar a la vila Joana, tot parant-se al llarg del caminoi per assaborir els poemes de Mn. Cinto. 
