Entre els records esgrogueïts com les làmines llargament exposades a la llum, ressalta la casa de la meva padrina, una dona amb uns ullets tan vius que semblava que totes li ponien. Sempre la trobaves al cobert del fons de l’eixida, al mig de la "U" formada pels dos telers encarats i la bobinadora, així una sola persona ho podia controlar tot.Recordo la boca que es movia sense emetre cap so, cap so que jo pogués entendre, poc avesada com estava al soroll eixordador dels telers; em tapava les orelles, però no tenia prou ulls per mirar-ho tot: les bitlles que engolien el fil i s’engreixaven metòdicament fins que s’aturaven quan estaven plenes; els fils de l’ordit, ara amunt, ara avall, amb una rapidesa i una pulc
ritud que em meravellava i les llançadores que els travessaven tot formant la trama, però quan s’acabava o es trencava el fil de la bobina, aleshores la meva tia corria d’un teler a l’altre i d’aquell a la bobinadora per nuar-los o reposar la bitlla dins la broca, o recuperar la llançadora perduda enmig de la selva de tots aquells fils.Com que allà regnava el soroll havien posat una bombeta vermella que s’encenia i apagava quan algú trucava a la porta, quin gran invent em semblava haver substituït la senyal acústica per la visual!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada