La manguera curta, la manguera curta
Al mig de la Plaça, una benedicció. Tots els vianants s’hi aturaven per sadollar la gola i fer un petit repòs. Jo crec que hi passava tot el poble a una hora o altra.
La quitxalla, ”aquests nanos de la plaça de les Fonts”, ens coneixíem tots els personatges propietaris de cases i botigues que encerclaven la plaça. L’escombriaire, de bon matí, quasi que ens anunciava el dia.
El mestre Povill, amb la seva bata blanca, sortia a la porta de l’Acadèmia a donar-nos la benvinguda al punt de les nou. Més d’un centenar d’encaixades deien: ” Bon dia, senyor Povill”.
El de cal Sastre Aixelar, botiguer de vetesifils, regava el tros de façana abans d’aixecar la persiana de ferro poc engreixada.
Les dones atapeïdes a l’entrada del forn; l’olor del pa calent i elles, bo i despatxades, no gosaven sortir al carrer si érem al gener o febrer; tot s’ho deien a dins de cal Bià.
A casa meva, ca l’Antiga, el meu avi es llevava a les sis per obrir a les vuit. Perquè els sacs de cigrons, mongetes i llenties havien d’estar a curull i el terra fregat abans de començar la venda.
Però la figura que més es dreça en la meva memòria tot i que en la realitat es posava corbada pel pes del treball i l’edat, era la del municipal que regava cada dia la Plaça, centre del poble. Era el vell Magaña, besavi de la Maria Teresa, que amb una mànega gruixuda i pesant intentava ruixar la canalla que el provocàvem cantant-li: “ La manguera curta, la manguera curta”.
Josep Quer Pujol, 12 d’Octubre 2010
Plaça de les Fonts d'Olesa de Montserrat (anys 50)
La paradeta
A la plaça de les Fonts ens reuníem tota la canalla dels carrers del voltant.
Els botiguers i els veïns de la plaça ens coneixien molt bé i acceptaven, uns més benèvols que altres, les bromes innocents que ens feien riure i a vegades marxar corrent, cames ajudeu-me, fins a amagar-nos a la cantonada més propera.
El forner que sortia, tot enfarinat, a fumar-se una cigarreta a la porta de la botiga quan, al matí, havia acabat la seva tasca. La dependenta de la botiga de roba, que obria puntualment la persiana de l’aparador. La perruquera, que xafardejava, darrera els vidres, els pentinats de les mares que portaven els nens a l’escola del costat. La mestressa de la botiga d’ultramarins, que anys més tard seria la meva sogra. Tots ells formaven part del meu paisatge quotidià.
Moltes altres figures es drecen, com un retaule vivent, davant de la memòria ja massa adulta. Però una de les principals atraccions per als infants del barri era, indubtablement, la paradeta de venda de tallades de síndria i meló que es posava als vespres d’estiu sota els porxos de la plaça. La mestressa, una dona prima i de cara revellida, plantada davant la petita taula de fusta, tota plena de claus que sortien des de sota per punxar-hi les fresques i sucoses tallades de fruita que oferia a dues pessetes la peça, no feia honor al plaer que suggeria aquell mar tranquil de petits vaixells, vermells i grocs, arrenglerats i immòbils, esperant l’atac de l’enemic invisible.
En aquest cas, però, l’enemic no atacava, només mirava. Després d’una bona estona de jugar i córrer, anàvem a badar davant la suculent flota en formació i a tots se’ns feia la boca aigua pensant en la dolçor d’aquelles fruites beneïdes. Llavors corríem cap a casa a veure si podíem arreplegar alguna pesseta per fer-nos amb el preuat botí. A vegades ho aconseguíem, altres vegades havíem d’esperar que el vent bufés d’un altre cantó.
M. Teresa Aiguadé, 15 d’octubre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada